1. Skip to Menu
  2. Skip to Content
  3. Skip to Footer

Descobert un segon Magnetar anòmal a les coordeandes de l'estrella SWIFT J1822.31606

Un projecte liderat per la investigadora Nanda Rea ha descobert el segon Magnetar anòmal de l'Univers en un treball realitzat des de l'Institut de Ciències de l'Espai, centre mixt del CSIC i l'Institut d'Estudis Espacials de Catalunya, i que s'ha publicat en l'últim número de la revista Astrophysical Journal. Els magnetars són estrelles de neutrons amb una massa una mica major que la del Sol comprimida en un radi d'aproximadament 10 km, mentre que el Sol requereix de 696.000 km.
L'estrella SWIFT J1822.3-1606, situada a 16.300 anys-llum de la Terra, a la constel·lació de Sagitari, té aproximadament una vida de 550.000 anys i, segons comenta la directora de la investigació, Nanda Rea: "Contràriament al que la teoria predeia sobre aquests objectes, el magnetar mostra un camp magnètic extern molt feble. L'anàlisi de les dades ha demostrat que és el segon objecte de la seva classe amb un camp magnètic feble, similar en intensitat al dels púlsars".
La història del descobriment

La nit del 14 de juliol del 2011, una sobtada erupció de raigs gamma de l'estrella SWIFT J1822.3-1606 va ser observada per l'instrument BAT (Burst Alert Telescope) del satèl·lit Swift de la NASA. Després de l'erupció, els investigadors van dirigir els instruments espacials de raigs X cap a aquesta zona i es va realitzar un programa de monitorització de l'objecte durant diversos mesos. En telescopi espacial Swift se li van unir Chandra, RXTE, Suzaku i XMM-Newton. Observacions complementàries en l'òptic amb el Gran Telescopi de Canàries i en l'infraroig amb el Telescopi Infraroig UK a l'Observatori de Mauna Kea van mostrar l'absència d'un objecte en aquesta zona en aquest rang òptic i infraroig de l'espectre electromagnètic, reforçant la teoria de la presència d'un magnetar.

Canviant les teories
"El descobriment ha posat en dubte l'anterior categorització ja que aquest segon magnetar presenta característiques de la seva classe, com les erupcions magnètiques violentes, però amb un camp magnètic extern similar al d'un radio-púlsar", destaca la investigadora del CSIC.
Fins ara, es creia que els magnetars es diferenciaven dels ràdio-púlsars per tenir un camp magnètic molt intens. El camp magnètic d'un magnetar és aproximadament 1.000 vegades més gran que el d'un púlsar normal, que a la seva vegada és al voltant de 1.000.000.000.000.000 de vegades més gran que el del Sol. Aquests camps magnètics tan alts tenen línies magnètiques tan retorçades que de sobte es trenquen i experimenten erupcions de partícules de molt altes energies, tal com succeeix en durant una erupció solar.

Rea afegeix que "el descobriment d'aquest segon objecte amb característiques de magnetar però amb un camp magnètic de ràdio-púlsar reforça la idea que el comportament de tipus magnetar es pot presentar en un rang d'objectes estel·lars molt més ampli del que es creia en el passat. Possiblement", afegeix, "aquest comportament estigui relacionat amb la manera com es genera el camp magnètic a l'interior i en l'escorça de l'estrella i no al camp més extern, que és l'únic que podem mesurar amb les observacions.


Licencia de Creative Commons
CEPCIÈNCIES by Laura Martínez & Andreu Torres is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-ShareAlike 4.0 Internacional License.